Història

Com gran part de la costa catalana, el territori de la Ràpita no ha facilitat l’assentament de grups humans durant llargues èpoques de la seva història, tant pels perills provinents del mar, com, en el nostre cas, per la insalubritat i la duresa de la zona dels aiguamolls del Delta de l’Ebre. És per això que el nostre territori és ple de torres defensives i de guaita com ara la de  Guardiola o altres desaparegudes com la de la Ràpita o la del Codonyol.

Encara així, hi ha evidències destacables de la presència humana en aquest territori des de ben antic. Les restes trobades a la cova del Tendo (a la serra del Montsià) situen l’home del paleolític ja en el nostre territori. També és terra de ilercavons, romans i àrabs i de totes aquelles cultures que amb el comerç, la pesca, la ramaderia o el correu han utilitzat pel seu profit el port natural dels Alfacs i les seves immediacions.

L’aparició de la “población de San Carlos” sembla respondre primer, a la necessitat de donar un lloc on poguessin instal·lar-se aquells treballadors encarregats de la construcció del projecte il·lustrat. I seguit, a l’oportunitat per part dels directors del projecte del canal, de lligar una població en un territori, fet que permetria conservar, defensar i donar vida a aquestes infraestructures i, alhora, riquesa a qui les gestionés. Així, a partir d’unes primeres construccions, es projecta una gran ciutat amb un ambiciós pla urbanístic que havia d’articular-se al voltant d’una gran plaça porticada que rebia la carretera reial i d’un seguit d’edificis monumentals entre els quals destacava la neoclàssica Església Nova.

La població es va crear sobre l’heretat de la Ràpita, un terme propietat de les monges sanjoanistes que havien habitat un convent en l’espai on prèviament havia existit una Ràbida islàmica. L’origen d’aquesta pertinença l’hem de buscar l’any  1097 quan Ramón Berenguer III va cedir-lo al Monestir benedictí de Sant Cugat, concessió que Ramon Berenguer IV va ratificar l’any 1150 amb la condició de crear d’un priorat, el de Santa Maria de la Ràpita. Posteriorment, l’any 1260 el terme es va vendre als Hospitalers, retornant l’any 1280 a mans reials. És en aquest moment en que sembla establir-s’hi una comunitat hospitalera femenina, fet que possiblement va originar la concessió del terme que Jaume II va realitzar el 1304 a favor de les monges per a que fundessin un convent. La presència d’aquestes religioses no va ser fàcil per la pressió de corsaris i pirates i, per això, l’any 1579 les monges van canviar la seva residència a Tortosa, deixant el territori sense un nucli de població durant un ampli període de temps. Aquesta manca de població estable, va permetre que l’espai pogués ser protagonista dels tristos fets de l’expulsió dels moriscos de l’any 1610 on embarcaren gairebé 42.000 persones provinents de Catalunya i Aragó.

Així, aquest espai sense un nucli de població es converteix, amb la construcció del projecte il·lustrat, en un lloc ple de noves oportunitats. Possiblement per això, les obres s’inicien amb força  determinació, encara que després d’un seguit de contratemps econòmics i polítics, l’any 1794 es van aturar definitivament i es va crear una conservadoria que guardaria els interessos de la corona en aquest nou enclavament. D’aquesta decisió, de la falta de manteniment i segurament per l’acció d’esdeveniments bèl·lics, en va quedar un seguit d’edificis a mig fer que han donat a la nostra població aquella fesomia de ciutat no acabada i l’encant del que podria haver sigut.

Com moltes altres poblacions del país, durant els segle XIX, els diferents canvis polítics van fer que aflorés un municipi a partir de la ciutat de “San Carlos” i del terme de la Ràpita. Ne són un bon exemple d’aquest procés les diferents denominacions que rep la ciutat fins principis d’aquest segle XIX: “nueva población de Sant Carlos”,  “San Carlos de los Alfaques” i finalment “Sant Carlos de la Rápita”. Amb la creació dels municipis moderns (a partir de 1835), la Ràpita esdevindrà municipi de ple dret i la seva denominació només variarà durant els anys republicans de la guerra civil (entre 1937 i 1938) amb “la Ràpita dels Alfacs”. Amb l’arribada de la democràcia i la normalització lingüística, el municipi passarà a dir-se “Sant Carles de la Ràpita”, fins que a principis del 2022 s’anomenarà, ara sí, oficialment com “la Ràpita”.

La seva situació geogràfica ha fet que la Ràpita hagi estat escenari de fets històrics de relleu, com ara l’intent de sublevació carlina del general Ortega contra la reina Isabel II l’any 1860. O candidata a rebre projectes com un tercer canal entre l’Ebre i els Alfacs (inaugurat el 1857), el ferrocarril des de Vall de Zafán o propostes menors com l’aeroport d’hidroavions. Projectes que no arribarien a desenvolupar-se o no aconseguirien els seus objectius principals, però que no han estat cap contratemps per a que la ciutat creixés de la mà de la pesca, el conreu o el comerç de mercaderies. El canal de navegació fou transformat l’any 1861 com a canal de regadiu i durant la segona meitat del segle XIX s’inicià l’explotació de les Salines de la Trinitat.

També el segle XX veurà com la indústria ocuparà una part important de la població o com el 1954 s’acabaran les primeres obres importants del seu Port, que a banda de la seva vesant comercial, l’ha convertit en un dels més importants de la costa catalana en l’àmbit de la pesca. Aquestes seran algunes de les raons que comportaran que l’any 1961 s’ampliï el terme municipal de la Ràpita amb l’annexió del Barri Español i que entre els anys 1954 i 1967 se li encarregui la gestió de l’entitat local menor de Villafranco del Delta, l’actual Poblenou del Delta.

I avui, és fruit també d’aquesta història, que aquells que ens visiten descobreixin una ciutat on l’home ha sabut transformar respectuosament el seu entorn i ha sabut fer de l’hospitalitat una dels seus símbols d’identitat.